L' ARTISTA

Autorretrat, Miquel Àngel.

"L'actitud del públic vers l'art canvia constantment, especialment la seva actitud envers l'artista. Exigim als artistes que estiguin separats de la resta de nosaltres, que siguin figures amb un talent excepcional i amb una energia i una capacitat tal que les convencions no puguin sotmetre'ls. Temps enrere, la gent s'adreçava als artistes amb encàrrecs...A hores d'ara deixem l'artista amb les mans lliures per tal que faci allò que vulgui i ,si fa les coses amb claredat, ens sentim desconcertats."

LAYTON, N., Veure l'Art, 1985, Madrid.

"La consideració social de l'artista està en funció del sistema social i ha variat al llarg de la història en la mateixa mesura que l'evolució de les societats ha anat generant diferents sistemes de relacions socials i econòmiques."
MEDINA, P, Història de l'Art, 2009. Columna, Barcelona.

Com afirmen els anteriors textos la figura de l'artista ha tingut una valoració molt diferent al llarg del temps.

Petit recorregut per la figura de l'artista:

Durant la Prehistòria: L'artista es presentava amb un caràcter màgic o xamànic.

A l' Antiguitat: Es distingeix entre el valor de l'obra i el paper del seu creador.

Segons Sèneca: "Es veneren les imatges i es menysprea als escultors".

Els oficis de pintor i escultor eren considerats servils. Tot i així, pintors i escultors lluiten pel seu reconeixement, firmant les obres. La llibertat de què gaudien assentarà les bases pel reconeixement tardà. Cas excepcional el dels escultors d'època grega, autors com Fídies, Praxíteles o Policlet van ser molt respectats en el seu temps.

L'artista a l'època medieval: L'antinaturalisme de l'art cristià i el seu retorn a formes arcaïtzants impedeixen el desenvolupament de la creativitat, ja que potenciaven l'estereotip (còpia i repetició de formes preestablertes). Una bona part de l'art es realitza anònimament als monestirs. A més la formació de corporacions gremials, que agrupaven als artesans que practicaven un ofici, dificultaven els avenços creatius.

Època moderna: A partir del Renaixement es valora l'activitat intel·lectual de l'artista (la "inventio") especialment en les regions culturalment més avançades (Itàlia, Flandes...).

Els corrents de pensament neoplatònic posen de manifest l'autonomia de l'art i la importància de la creació intel·lectual. ("... els artistes estan arravatats per una divina bogeria...").

Progressivament es va produint un procés de pas d'artesans a artistes. En aquest moment intel·lectualitzà l'art i es potència el seu ensenyament. Neix la història de l'art i la crítica artística. Reapareixen els tallers portats per un mestre, que competien entre si (Verrocchio vs. Pollaiuolo, per exemple). Sovintegen els conflictes entre els artistes independents i els gremis, sobretot a Itàlia. Una prova del canvi de la concepció de l'artista és l'augment dels autoretrats: Durero, Leonardo, Miquel Àngel, Velàzquez, Rembrand

Durant el Barroc l'artista, si està integrat a la Cort, es considerat com a un funcionari important. La seva funció i la dels artistes que triomfaven era exaltar el poder polític o religiós. A l'època moderna se senten les bases del concepte "artista" tal com l'entenem actualment (geni creador, melancòlic, solitari...) al mateix temps que la de l'artista acadèmic, bon tècnic, respectat i culte però mancat de genialitat.

Las Meninas, D. Velàquez.

L'autonomia de l'artista anirà paral·lela a la concepció de l'obra com a quelcom irrepetible i, al mateix temps, com a mercaderia.

A partir del segle XIX i, al marge de les tendències academicistes, l’artista esdevindrà un investigador. En paral·lel al missatge de les obres, la recerca tècnica és un element fonamental. L’artista agafarà consciència d’aquest paper capdavanter i s’agruparà en tendències similars, sent-ne el cas més destacat les avantguardes de la primera part del segle XX.

L’artista i la seva producció cada cop seran més autònoms dels gustos populars i seran ells els que marcaran tendència.

La idea de comitent que encarrega un treball a l’artista va desapareixent en favor de la figura del marxant o galerista que compra l’obra que l’artista va creant seguint les mateixes recerques.

El mercat de l’art va desenvolupant-se en paral·lel a tot aquest procés i, si en èpoques medievals o modernes l’Església o l’Estat eren els principals compradors, amb l’auge de la burgesia l’artista s’allibera i el procés s’inverteix. Com més original, més valuós. Aquest és un paradigma contemporani, el valor afegit de l’art immers dins de la societat capitalista.

Ara us presente un breu recorregut per les Avantguardes a través dels seus creadors.

Es coneix com avantguardes tots aquells moviments artístics de finals del segle XIX i del s. XX que van realitzar un canvi transformador amb l'art del seu moment. Dins de l'avantguardisme els -ismes (i altres moviments o grups trencadors sense un -isme al nom) van sorgir contra un corrent envellit i van proposar innovacions radicals de contingut, llenguatge i actitud vital. Entre ells destaquen:

Impressionisme: Reacciona contra els excessos del realisme, concentrant el seu interès en el procés mental d'un personatge quan s'enfronta a alguna situació. Es caracteritza per traslladar a l'obra la veritable existència radicada en els processos mentals, la intuïció i la desvinculació d'un personatge, així com pel maneig de personatges a través de les associacions psicològiques. 

Autorretrat, Renoir.

Postimpressionisme: Conjunt d'estils pictòrics de finals del segle XIX i principis del XX que sorgiren després de l'impressionisme. Fou tant una extensió de l'impressionisme com un rebuig a les seves limitacions. Els postimpressionistes van continuar fent servir colors vius, una aplicació compacta de la pintura, pinzellades distingibles i temes de la vida real, però van intentar posar més emoció i expressió a la seva pintura.

Autorretrat, Van Gogh

Fauvisme: On l'ús lliure i radical del color serà un dels seus trets característics. Malgrat que concebien l'activitat artística com un impuls vital, el punt de partida fou la resolució de problemes purament plàstics, com l'ús del color en una funció plàstica i constructiva al mateix temps.

Autorretrat, Matisse

Expressionisme: Va néixer a Alemanya el 1920 com a reacció al naturalisme. Entre els seus principis s'assenyalen la reconstrucció de la realitat, la relació de l'expressió literària amb les arts plàstiques i la música, i l'expressió de l'angoixa del món i de la vida.

Autorretrat, Shiele.

Cubisme: En les obres cubistes els objectes es trenquen, s'analitzen, i es reconstrueixen en una forma abstracta; en lloc de representar els objectes des d'un únic punt de vista, l'artista pinta el motiu des d'una multitud de perspectives per tal de representar-lo en un context més ampli. El cubisme intenta atènyer l'essència de les coses que representa, per la juxtaposició de punts de vista diferents en la realitat, però que apareixen simultanis en l'obra final.

Autorretrat, Picasso.

Futurisme italià: sorgeix a Milà fundat per Filippo Tommaso Marinetti el 1909. Tenia com a postulats: l'exaltació del sensual, el nacional i guerrer, l'adoració de la màquina, el retrat de la realitat en moviment, l'objectiu del literari i la disposició especial de l'escrit amb la fi de donar-li una expressió plàstica. És un dels pocs moviments en què el manifest programàtic (de Marinetti, que era escriptor) precedeix l'expressió plàstica.

 

Autorretrat, Severini.

Dadaisme: va aparèixer a Zuric entre el 1916 i el 1922, amb Tristan Tzara com a fundador. Va ser una oposició al passat violent de la guerra mundial.  Es distingeix per la inclinació cap al dubtós, terrorisme, mort i nihilisme, el fantasiós, busca renovar l'expressió mitjançant l'ús de materials inusuals o manejant plans de pensament abans no barrejadissos, i té una tònica general de rebel·lia o destrucció.

Autorretrat, Man Ray

 Surrealisme: va sorgir a França amb André Breton qui, seguint Sigmund Freud, es va interessar per descobrir els mecanismes de l'inconscient i sobrepassar el real per mitjà de l'imaginari i l'irracional.

Autorretrat surrealista, Dalí.

BIBLIOGRAFIA:
MEDINA, P., Història de l'Art, 2009, Columna, Barcelona.
ESCÀRZAGA, A., Claves secretas de las Vanguardias Artísticas, 1997, Ediciones Nur, Madrid.
KRAUSS, R., La originalidad de la Vanguardia y otros mitos modernos, 1996, Alianza, Madrid.